[page-n-1]
REFLEXIONSSOBRELESEINESDEPEDRA
TERESA OROZCO KÖHLER
Universitat de València
Les restes materials que recuperem en les excavacions prehistòriques no són únicament objectes
curiosos, sinó que també són elements que aporten informació sobre la tecnologia, les maneres de
subsistència, les relacions socials i la ideologia de les societats del passat. Dins de l’ampli ventall de
vestigis que apareixen als jaciments, els instruments de pedra tenen un paper destacat. Tant és així
que, ja des dels primers moments en els quals la Prehistòria adquireix rang científic en el segle
XIX,
aquests útils aprofiten per a traçar les primeres classificacions, i permeten definir etapes en l’evolució de la Humanitat, com ara l’Edat de la Pedra Antiga o Paleolític i l’Edat de la Pedra Nova o Neolític.
Els criteris estètics i museístics que han prevalgut durant gran part de la història de
l’Arqueologia Prehistòrica han fet que es done més importància a útils com ara puntes de fletxa,
punyals, ganivets, considerats necessaris per a activitats prestigioses (com la caça o la guerra) realitzades per homes, abans que no a uns altres com raspadors o rascadores, a pesar que la majoria de tipus lítics poden posar-se en relació amb les activitats de manteniment1 (Sánchez Romero,
2000) i, en aquest sentit, amb tasques portades a terme per dones. Això ve determinat pel biaix
presentista que duu a considerar —de forma conscient o inconscient— que les societats del passat es regeixen per uns rols de gènere com els del món occidental actual, on les dones executen
aquelles tasques que li són pròpies,2 normalment relacionades amb la cuina i amb la cura de xiquets
i ancians, entre altres (Figs. 1 i 2).
Deixant a banda les estampes actuals sobre la vida quotidiana en la Prehistòria, que podem
entendre superades en major o menor mesura, i que poden, en ocasions, ser més que ridícules,
pot fer-se una pregunta: ¿per què bona part de les eines de pedra s’associen a l’àmbit masculí? La
resposta posa de manifest l’evident biaix androcèntric amb el qual encara avui dia es tinten les interpretacions sobre el passat. En aqueix sentit, s’associen a activitats que es consideren masculines,
1Sobre la definició d’activitats de manteniment hi ha una àmplia bibliografia (Picazo, 1997; Colomer et al., 1998; entre altres treballs).
2 L’èmfasi és meu.
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
139
[page-n-2]
bé per la suposició d’un necessari esforç físic (per exemple, en la tala d’un arbre), bé per la suposició del prestigi que pot estar relacionat amb aqueixa tasca (per exemple, en la caça o en la guerra). Però si anem més enllà de l’ús i les tasques associades a les eines, i reflexionem sobre la fabricació de l’utillatge lític, veiem que, de forma més o menys explícita, es ve considerant com una
tasca masculina. Si ens repetim la pregunta (¿per què?), la resposta immediata és que la fabricació d’aquestes peces comporta el coneixement de la tecnologia i el domini de les tècniques necessàries; en el món contemporani, el control tecnològic pertany a l’àmbit d’allò masculí.
Dins del variat repertori d’útils lítics es troben des de peces molt simples quant a la seua elaboració, fins a elements de gran complexitat. Els suports lítics serveixen per a confeccionar un ampli
repertori d’útils: des de peces polivalents (Fig. 3) a d’altres que es destinen de forma específica a
treballs d’incisió, perforació, percussió, etc.
Fig. 1. Una visió de la vida quotidiana en la Prehistòria. Ací són els personatges masculins els qui treballen la pedra, tallant o emmanegant elements lítics. Font: www.raitre.rai.it
Fig. 2. En aquest cas, els personatges prehistòrics apareixen desdibuixats
en bona mesura; no obstant això, el treball de la pedra el porta a terme un
home, ben caracteritzat en la seua masculinitat per la barba.
La capacitat d’utilitzar eines es considerava com un tret específic dels homínids. No obstant
això, les investigacions sobre l’etologia de determinades espècies de primats no humans (ximpanzés i bonobos), van posar de manifest que aquests parents pròxims també empren instruments
senzills. La diferència està en el que s’ha anomenat intel·ligència operativa (Carbonell i Sala, 2000)
que correspon a la capacitat d’utilitzar uns instruments per a fabricar-ne altres. La manipulació d’elements extracorporals i la seua producció sistemàtica ens ha diferenciat de la resta de primats i ha
propiciat el nostre control del medi i el nostre èxit evolutiu.
Una eina de pedra es treballa per a dotar-la d’unes propietats determinades, com ara unes
vores tallants i fines, o robustes i resistents. Les tasques que ha de dur a terme són bàsicament
raspar, perforar, tallar, percudir o trencar. La investigació ha prestat gran atenció a les peces amb
tall, en considerar que les eines amb tall comporten una millora qualitativa notable en les condi-
140
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-3]
cions de vida, i permeten afrontar les necessitats quotidianes dels grups prehistòrics amb més
eficàcia.
Una ràpida anàlisi cronològica de les etapes prehistòriques mostra una evolució tecnològica
que es reflecteix de manera clara en la major especialització de les eines lítiques amb tall. El llarg
període cronològic que comprèn el Paleolític Inferior ens mostrarà des de la simplicitat dels cudols
tallats al progrés que comporta l’eina que coneixem com a bifaç, de gran eficàcia per a realitzar
múltiples tasques: tallar, raspar, capolar, etc. Els estudis sobre la indústria lítica d’aquestes etapes antigues ens parlen de la
immediatesa i l’escassa planificació en la fabricació d’aquestes
eines, fet que contrasta notablement amb el Paleolític Mitjà, quan
l’Homo neanderthalensis mostra
una gran capacitat de reflexió i
abstracció en l’elaboració d’instruments lítics, i desenvolupa la talla
levallois (Fig. 4).
Amb l’arribada a Europa dels
humans anatòmicament moderns,
s’apliquen noves tècniques al treball de la pedra (tractament tèrmic,
talla per pressió, etc.), i apareix de
forma
clara,
en
el
Paleolític
Superior, una diversificació de l’utillatge: gratadors, burins, perforadors, entre altres, són alguns dels
elements que ens parlen de l’especialització de les tasques, reflectida
Fig. 3. Alguns útils de pedra, com ara les rascadores, poden utilitzar-se en múltiples
funcions. Font: Arxiu SIP.
en la varietat d’eines que des d’ara
apareixen en el registre arqueològic (Fig. 5).
A causa del desenvolupament de l’economia de producció, les societats del Neolític tindran
unes altres necessitats lligades a la nova base econòmica, basada en l’agricultura i la ramaderia.
Tot i que hi ha una perduració en els tipus lítics i algunes tècniques de talla conegudes ja en etapes anteriors, en el treball de la pedra destaca l’aparició de l’utillatge polimentat (Fig. 6). Podem dir
que, des d’aquests moments fins a la fi dels temps prehistòrics, les innovacions en l’instrumental
de pedra ja s’han completat, i les variacions van a correspondre a preferències tant en la tipologia
com en l’aplicació d’una tècnica determinada, o bé en l’ús preferent d’un determinat material.
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
141
[page-n-4]
En les pàgines següents ens interessa plantejar algunes qüestions de caràcter general sobre
el procés de producció lítica, prescindint d’estimacions cronològiques precises, i incidint en els
aspectes socials, concretament en els agents que van poder prendre-hi part. ¿Realment podem
pensar que les dones no van participar en el procés de producció lítica al llarg de la Prehistòria?
Si analitzem de manera detallada els passos d’aquest procés, podem comprendre que no hi ha
raons biològiques, etnogràfiques, sociològiques o experimentals que indiquen que les dones no
van realitzar aquestes activitats (Bird, 1993; Gero, 1991). Moltes autores consideren que la visibilitat i les activitats de les dones en els contextos domèstics
indiquen que juguen un paper significatiu en la producció i
manteniment de les eines de treball (Sánchez Romero,
2000). Vull pensar que les dones van poder prendre-hi part,
en la producció d’útils lítics, i que són visibles també en els
espais públics.3
La pràctica de les activitats relacionades amb la fabricació i l’ús del món material és un escenari on el gènere i la
cultura material s’articulen des del punt de vista cultural. El
concepte de gènere no es refereix únicament al sexe biològic (dona/home), sinó que comprén una sèrie d’identitats
socials construïdes culturalment i històricament, i no comportaments fixats per una realitat biològica. La identitat de
gènere conflueix amb altres identitats, amb la religiosa, l’ètnica, d’estatus i, sobretot, amb la d’edat (Gero i Conkey,
1991; Gilchrist, 1999; Moore, 1988, 1994; entre altres treballs), sent així un concepte variable en la seua dimensió
espacial i temporal que, de cap manera pot considerar-se
Fig. 4. La tècnica coneguda com a talla levallois, característica del Paleolític Mitjà, implica una reflexió
prèvia al treball de la pedra, constrastant amb la immediatesa de la producció lítica en etapes anteriors.
Font: Arxiu SIP.
universal i atemporal.
Certament, el registre arqueològic presenta grans dificultats per a establir relacions entre elements de la cultura material i categories de gènere. Però hem de tenir en compte que,
de la mateixa manera que no hi ha una forma fàcil de trobar
les dones en el registre arqueològic, tampoc no n’hi ha per a identificar els homes (Pallarés, 2000).
Si tractem de superar aqueixa idea de l’existència d’una rígida divisió sexual del treball en la
Prehistòria, i pensem en els agents que poguerem participar en els processos descrits, obtindrem
una visió menys esbiaixada del passat. Per a la lectura que proposem ens recolzarem en diversos
exemples etnogràfics i etnoarqueològics, sense que això signifique establir analogies de forma
3 Una definició dels conceptes públic - privat - domèstic, està arreplegada en Munt, 2000.
142
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-5]
mecanicista, sinó amb la intenció de redimensionar i comprendre el conjunt d’accions que pogueren portar a terme homes, dones i diversos grups d’edat.
El procés de producció lítica
La producció lítica no és simplement la modificació manual i seqüenciada d’un cos inert (pedra) i
la seua transformació en artefacte cultural. Els fenòmens tècnics són fenòmens enterament socials
(Karlin, 1992); no són simplement les activitats i accions físiques de producció i l’ús d’instruments,
sinó que són un dels principals mitjans a través del qual es defineixen i es reafirmen les relacions
socials i la visió del món (Dobres, 2000). Malgrat això, la producció d’indústria lítica per part de les
dones ha estat vista com a marginal i simple. Alguns exemples etnogràfics mostren que el treball
Fig. 5. La diversificació de l'utillatge lític ens parla de l’especialització de les tasques a partir del Paleolític Superior. a) Puntes de fletxa. b) Gratadors.
Font: Arxiu SIP.
sobre suports lítics que les dones realitzen es dedica a l’obtenció de peces poc sistematitzades,
generalment resquills sense retocar, cosa que ha propiciat l’escàs interés de la investigació cap a
aquests conjunts (Sánchez Romero, 2005: 231). Tot i que difícilment podrem identificar individus
«reals» per mitjà del registre arqueològic, la comprensió del procés de producció lítica com a element dinàmic en el marc social pot ajudar en la interpretació del canvi cultural (Orozco, 2005).
El procés de producció lítica ha estat abordat i definit en diversos treballs (Martínez i Afonso,
1998; Terradas, 2001; entre altres); en el seu desenvolupament es poden seqüenciar etapes diferenciades: selecció i proveïment de matèria primera, processos tècnics de manufactura, manteniment i reciclat, i diversos processos d’ús, que culminen amb la deposició o l’abandó dels objectes.
La implementació i l’articulació dels processos referits estarà condicionada tant per les característiques físiques del material lític com per les necessitats socioeconòmiques de les societats.
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
143
[page-n-6]
El subministrament de matèries minerals s’estructura a l’entorn de dos mecanismes d’obtenció: l’explotació directa del medi, i l’aprovisionament indirecte; aquest últim cas correspon a l’obtenció de les matèries primeres per mitjà de l’intercanvi amb altres poblacions. Ambdós sistemes no
són excloents; els grups humans poden haver obtingut els recursos lítics per mitjà de l’un, de l’altre, o per mitjà d’ambdós.
L’explotació directa del medi pot realitzar-se mitjançant tècniques diferents, com ara:
—mineria del subsòl,
—activitats extractives a cel obert (pedreres),
—cultiu o recol·lecció superficial.
L’explotació
del
subsòl
es
documenta al llarg de la Prehistòria.
Tot i que les pràctiques mineres són
conegudes en alguns contextos del
Paleolític Superior europeu, el seu
desenvolupament entre grups caçadors-recol·lectors es considera una
estratègia
esporàdica
i
aïllada
(Terradas, 2001). A partir del Neolític
trobem nombrosos exemples il·lustratius d’aquesta activitat, amb variacions notables pel que fa a la comFig. 6. Les destrals polides apareixen en la Prehistòria europea a partir de l'adopció de l'economia agrícola i ramadera. Font: Arxiu SIP.
plexitat de pous i galeries. En l’àmbit
peninsular es documenten explotacions mineres prehistòriques, desta-
cant-hi la recent troballa de Casa Montero (Vicálvaro, Madrid), un jaciment dedicat a l’extracció de
sílex, amb més de 3.000 pous verticals que, en ocasions, arriben als 7 m de profunditat (Diaz-delRio et al., 2006). Així mateix, al llarg de la Prehistòria es practica l’extracció a cel obert (treballs de
pedra picada), i el material lític també pot obtenir-se mitjançant el cultiu o la recol·lecció superficial.
En aquest últim cas, l’esforç invertit en l’obtenció de suports lítics és molt menor.
Disposem d’exemples etnogràfics que il·lustren una gran varietat de situacions, en molts casos
de certa complexitat (Blackwood, 1950; Hampton, 1999; Pétrequin i Pétrequin, 1993; entre altres
nombrosos treballs). Bona part dels exemples coneguts mostren que l’explotació de recursos lítics
és una activitat d’una marcada temporalitat i estacionalitat, que sol tenir un caràcter col·lectiu i
excepcional i, alhora que es realitza aquesta part del procés, es porten a terme tasques d’aprenentatge per part dels joves (Fig. 7).
144
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-7]
Una de les tasques més especialitzades que es porta a terme en les àrees d’extracció és el
reconeixement d’un bon suport (Fig.8). Una vegada realitzada aquesta part del procés (obtenció de
la matèria primera), la producció lítica pot continuar bé en la mateixa àrea extractiva, o en el lloc
d’hàbitat, o als seus voltants. Serà la lectura en el registre arqueològic dels desfets o residus el que
ens informe de la localització de l’àrea de taller.
Podem pensar que les dones no participen en aquesta part del procés de producció, pel fet
de suposar la seua incapacitat per al transport de les pesades càrregues extretes en l’àrea font.
No obstant això, és nombrosa la documentació etnogràfica que ens mostra comunitats «primitives» en les quals les dones realitzen la recollida de combustible (Fig.9) i duen a les seues esquenes enormes
càrregues (que superen en ocasions els 50 kg). Hem de
suposar que si els treballs d’explotació i obtenció de
materials lítics estan restringits a una part de la societat,
és a causa de factors culturals.
Una evidència directa de la participació de les dones
en els processos d’extracció de materials lítics es verifica en
els indicadors d’activitat física i càrregues laborals que
poden aparéixer en les restes òssies prehistòriques. Els
ossos de l’esquelet humà tenen capacitat per a remodelar
la seua estructura amb la finalitat de plantar cara a les pressions biomecàniques derivades de l’exercici físic, i aquesta
remodelació pot adoptar formes o dimensions distintives,
tot i que la seua lectura no és, de cap manera, senzilla
(Balaguer et al., 2002). El treball d’aquestes autores mostra
dones fent treballs de pedra picada, en l’Edat del Bronze,
reconeguts a partir de les osteopaties identificades.
El pas següent en el procés de producció lítica és la
Fig. 7. De vegades, els joves participen en els treballs
d'extracció del material lític.
manufactura de les eines. A través d’una sèrie de gestos
tècnics els suports són transformats en útils, aplicant-hi
diverses tècniques de talla i treball de la pedra, depenent de l’objecte desitjat, com també de variables culturals. Generalment, l’aplicació de percussió i/o pressió als suports anirà desbastant i modelant el material lític (Fig. 10). Aquesta part del procés és ben coneguda pels prehistoriadors, i ha
estat descrita de manera molt detallada en nombroses obres (Bordes, 1961; Brezillon, 1968; Tixier
et al., 1980; entre molts altres autors). Els exemples etnogràfics mostren una diversitat de situacions
pel que fa als agents socials que prenen part en aquestes activitats: en alguns casos aquests treballs són individuals, en uns altres poden ser col·lectius; en diversos grups es fan per homes, en
altres per dones, en uns altres aqueix treball es reserva a les persones d’edat avançada, altres
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
145
[page-n-8]
casos mostren la participació de xiquets i xiquetes, etc. Cal assenyalar, en aquest sentit, que la
importància del treball infantil al llarg de la Prehistòria ha estat invariablement ignorada pels arqueòlegs, malgrat les nombroses evidències de la seua contribució econòmica en època històrica
(Kamp, 2001). En qualsevol cas, no sembla creïble suposar que aquest coneixement tecnològic
estiga solament a la disposició d’una part del grup, ja que aquests coneixements han de transmetre’s als individus més joves, que haurien de practicar per a desenvolupar aquesta habilitat.
Aquesta part del procés pot dur-se a terme en àrees restringides, com també en espais
públics. Certament pot donar-se una gran variabilitat d’escenaris on es desenvolupa el treball de la
pedra, de tal manera que no pot establir-se’n un patró espacial general (Fig. 11); l’espai de treball
vindrà determinat per factors culturals però també per necessitats tècniques que corresponguen a
aqueix estadi tecnològic (aplicació de foc o calor, necessitat d’aigua, etc.).
Fig. 8. Testar i reconèixer un bon suport per a la seua posterior transformació és una de les tasques que es realitzen en la zona d'extracció.
Fig. 9. Mercat de la llenya. Les dones s'encarreguen del seu transport, recorrent en ocasions llargues distàncies. Font: www.terra.org
Els contextos d’ús de les peces són escenaris on, de forma clara, la tecnologia es converteix
en un fenomen social. Ací és realment extensa la varietat de situacions d’ús i manteniment de les
eines que podem citar. Basta imaginar totes aqueixes possibilitats, i suposar que els usuaris i les
usuàries de l’instrumental posseeixen certes nocions per al manteniment i la reparació de les peces.
Si intentem visualitzar dones portant a terme tasques diverses amb ganivets de sílex, és fàcil imaginar-les retocant la peça per a reavivar el tall. Obtenim una imatge similar si pensem en un home
dedicat a tasques com la tala d’arbres (Fig. 12) o la recol·lecció de plantes, entre moltes altres: els
agents que fan servir els instruments lítics són coneixedors, en bona mesura, de les tècniques
necessàries per al seu manteniment.
La cultura material primitiva es caracteritza per la versatilitat i l’ambivalència dels seus valors d’ús
(Ramos Millán, 1999). En efecte, els valors d’ús d’aquests instruments van més enllà de les utilitats
subsistencials, i així ho reflecteixen nombrosos exemples etnogràfics: peces de trets morfològics i
146
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-9]
tipològics similars poden tenir usos i/o valors molt diferents, depenent del context (Orozco, 2005). En
la producció, distribució i consum dels útils lítics entren en joc una sèrie de valors socials. Aquestes
peces poden ser objecte d’acumulació, en diversos graus d’elaboració o ja acabades. Sabem que
en moltes cultures i en diferents èpoques van jugar un paper important en els circuits d’intercanvi.
El context deposicional és el marc a partir del qual solem assajar la reconstrucció de la història d’aquestes eines. A aquesta etapa del procés de producció lítica solem aplicar termes com ara:
deixalla, abandó, pèrdua, dipòsit; etiquetes que en la majoria de casos expressen certa informació
tant sobre les condicions de conservació com del context en què els útils són recuperats.
No és difícil suposar que aquests útils es conserven, transmetent-se de generació en generació, mentre que en altres ocasions passen a formar part dels contextos funeraris, com a elements
de l’aixovar. L’estudi dels àmbits funeraris no pot deslligar-se de l’anàlisi de les activitats quotidianes
Fig. 10. Una variada sèrie d'eines s'empren en el treball
de la pedra.
Fig. 11. La fabricació d'útils lítics pot portar-se a terme en espais públics, vertebrant al mateix
temps les relacions socials.
dels grups humans i, en aquest sentit, el registre arqueològic mostrarà una gran diversitat de
patrons. Uns mateixos costums poden tenir significats molt diferents en diferents grups culturals,
però també és possible que costums o situacions molt diverses en el món dels vius siguen menyspreables a l’hora d’analitzar el registre funerari.
Els contextos funeraris sempre han despertat gran interés. Quan les peces lítiques apareixen
formant part de l’aixovar podem preguntar-nos si es tracta d’eines per als vius o per als morts. Els
exemples arqueològics són molt diversos i ens mostren una multiplicitat de situacions (Fig. 13). Així,
és possible trobar peces amb desgastats molt intensos, i fins i tot fragmentades, associades als
enterraments. Però també apareix en molts casos la situació inversa: utillatge lític dipositat formant
part de l’aixovar funerari, fabricat de forma expressa per a aqueixa funció, que no presenta senyals
d’ús. En coneixem exemples peninsulars, com és el cas d’alguns sepulcres de fossa catalans. En
algunes sepultures de la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallés, Barcelona) es van recuperar làmi-
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
147
[page-n-10]
nes de sílex sense usar. Això és indicatiu que, en algunes circumstàncies, es tallaven peces amb
l’objectiu de deixar-les al costat dels inhumats (Gibaja et al., 2005).
Són molts els exemples que podrien citar-se per a il·lustrar el procés de producció lítica. Una
de les crítiques més fàcils de fer és que la investigació prehistòrica no permet reconstruir identitats
individuals. Però aquesta limitació no resulta insuperable: des de diverses disciplines i adoptant
altres perspectives d’anàlisi podem accedir, en ocasions de manera parcial, a aqueixa informació.
En la nostra disciplina, l’anàlisi del procés de producció lítica ajuda a comprendre la formació
del registre arqueològic. Aquest apartat de la cultura material compleix un paper fonamental, estruc-
Fig. 12. Tala d'arbres amb una destral de pedra polida.
Fig. 13. Els contextos funeraris presenten multiplicitat de
situacions, així com una gran diversitat en els rituals i l'aixovar dipositat en la sepultura. La imatge correspon al soterrament anomenat "del jove príncep", en el jaciment de Arene
Candide (Liguria, Itàlia), datat a finals del Paleolític superior
(ca. 16.500 aC). Font: digilander.libero.it/ponticellig
turant les relacions de gènere. Les eines de pedra són fabricades, utilitzades i abandonades, en la
seua major part, per amplis grups socials, sense que puguem deduir que en la Prehistòria són
creades per i per als homes. Dones, xiquetes, xiquets i altres categories socials també van participar en aquest procés. La inclusió d’aquestes en una visió del passat depén de nosaltres.
148
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-11]
Bibliografía
BALAGUER, P.; FREGEIRO, M.ª I.; OLIART, C.; RIHUETE, C. i SINTES, E. (2002): «Indicadores de actividad física y cargas laborales en el esqueleto humano. Posibilidades y limitaciones para el estudio del trabajo y su organización social en sociedades extintas». En Clemente, I. et
al. (eds.) Análisis Funcional. Su aplicación al estudio de las sociedades prehistóricas. B.A.R. International Series, 1073, Oxford: 97-108.
BIRD, C .F. M. (1993): «Woman the toolmaker: evidence for women’s use and manufacture of flaked stone tools in Australia and New Guinea».
En Du Cros, H. & Smith, L. (eds.) Women in Archaeology: a feminist critique. Occasional Papers in Archaeology, 23, Canberra: 22-30.
BLACKWOOD, B. (1950): The technology of a Stone Age people in New Guinea. Pitt Rivers Museum, Occasional Papers on Technology, 3,
Oxford University Press.
BORDES, F. (1961): Typologie du Paléolithique Ancien et Moyen. C.N.R.S. París, 101 pàgs.
BRÉZILLON, M. (1968): La dénomination des objets de pierre taillée: matériaux pour un vocabulaire des préhistoriens de langue française. Gallia
Préhistoire, suplemment 4, C.N.R.S, 411 pàgs.
CARBONELL, E. i SALA, R. (2000): Planeta Humano. Península. Barcelona. 263 pàgs.
COLOMER, L. GONZÁLEZ MARCÉN, P. i MONTÓN, S. (1998): «Maintenance activities, technological knowledge and consumption patterns: a
view from northeast Iberia». Journal of Mediterranean Archaeology, 11: 53-80.
DÍAZ-DEL-RÍO, P.; CONSUEGRA, S.; CASTAÑEDA, N.; CAPOTE, M.; CRIADO, C.; BUSTILLO, M. A. i PÉREZ-JIMÉNEZ, J. L. (2006): «The earliest flint mine in Iberia». Antiquity, 80, núm. 307. http://www.antiquity.ac.uk/projgall/diazdelrio/
DOBRES, M.A. (2000): Technology and Social Agency. Blackwell Publishers, Oxford, 300 pàgs.
GERO, J. (1991): «Genderlithics: Women’s roles in Stone Tool Production». En Gero, J. & Conkey, M. (eds.) Engendering Archaeology.
Blackwell, Oxford: 163-193.
GERO, J. & CONKEY, M. (eds.) (1991): Engendering Archaeology. Blackwell, Oxford.
GIBAJA, J.F.; PALOMO, A. i TERRADAS, X. (2005): «Producción y uso del utillaje lítico durante el Mesolítico y Neolítico en el nordeste de la
Península Ibérica». En Arias Cabal, P. et al. (eds.) III Congreso del Neolítico de la Península Ibérica, Santander 2003, Universidad de
Cantabria: 223-233.
GILCHRIST, R. (1999): Gender and Archaeology. Contesting the Past. Routledge. Londres.
HAMPTON, O. W. B. (1999): Culture of Stone. Sacred and Profane uses of stone among the Dani. Texas A&M University Press. 331 pàgs.
KAMP, K.A. (2001): «Where have all the children gone?: The Archaeology of Childhood». Journal of Archaeological Method and Theory, vol. 8,
1: 1-34.
KARLIN, C. (1992): «Connaissances et savoir-faire: comment analyser un processus technique en Préhistoire». En Mora, R. et alii (eds.)
Tecnología y cadenas operativas líticas. Treballs d’Arqueologia, 1, Bellaterra: 99-124.
MARTÍNEZ, G. i AFONSO, J. A. (1998): «La producción lítica: un modelo para el análisis histórico de los conjuntos arqueológicos de piedra tallada».
En Bernabeu, J. et alii (eds.) Los recursos abióticos en la Prehistoria. Caracterización, aprovisionamiento e intercambio, València: 13-28.
MONTÓN SUBÍAS, S. (2000): «Las mujeres y su espacio: una historia de los espacios sin espacio en la Historia». Arqueología Espacial, 22,
Terol: 45- 59.
MOORE, H. L. (1988): Feminism and Anthropology. University of Minnesota Press. Minneapolis. 246 pàgs.
MOORE, H. L. (1994): A passion for difference. Indiana University Press. Indiana. 177 pàgs.
OROZCO KÖHLER, T. (2005): «Cultura material y actitudes de género: el utillaje lítico pulimentado». En Sánchez Romero, M. (ed.) Arqueología
y género. Granada: 245-260.
PALLARÉS, M. (2000): Género y espacio social en arqueología. Arqueología Espacial, 22. Teruel: 61-92.
PÉTREQUIN, P. i PÉTREQUIN, A. M. (1993): Écologie d’un outil: la hache de pierre en Irian Jaya (Indonésie). Monographies du C. R. A., 12,
CNRS. 439 pàgs.
PICAZO, M. (1997): «Hearth and home: timing of maintenance activities». En Moore, J. & Scott, E. (eds.) Invisible people and proceses. Writing
gender and childhood into European Archaeology. Leicester University Press. Leicester: 59-67.
RAMOS MILLÁN, A. (1999): «Culturas neolíticas, sociedades tribales: economía política y proceso histórico en la Península Ibérica». II Congrés
del Neolític a la Península Ibèrica. Saguntum, Extra 2: 597-608.
SÁNCHEZ ROMERO, M. (2000): «Mujeres y espacios de trabajo en el yacimiento de Los Castillejos (Montefrío)». Arqueología Espacial, 22. Terol:
93-106.
SÁNCHEZ ROMERO, M. (2005): «Cultura material y actitudes de género: el utillaje lítico tallado». En Sánchez Romero, M. (ed.) Arqueología y
género. Granada: 219-243.
TERRADAS i BATLLE, X. (2001): La gestión de los recursos minerales en las sociedades cazadoras-recolectoras. Treballs d’Etnoarqueologia, 4,
CSIC, Madrid. 177 pàgs.
TIXIER, J.; INIZAN, M. L. i ROCHE, H. (1980): Préhistoire de la Pierre Taillé, 1. Terminologie et technologie. Cercle de Recherches et d’Études
Préhistoriques. París. 115 pàgs.
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
149
[page-n-12]
REFLEXIONSSOBRELESEINESDEPEDRA
TERESA OROZCO KÖHLER
Universitat de València
Les restes materials que recuperem en les excavacions prehistòriques no són únicament objectes
curiosos, sinó que també són elements que aporten informació sobre la tecnologia, les maneres de
subsistència, les relacions socials i la ideologia de les societats del passat. Dins de l’ampli ventall de
vestigis que apareixen als jaciments, els instruments de pedra tenen un paper destacat. Tant és així
que, ja des dels primers moments en els quals la Prehistòria adquireix rang científic en el segle
XIX,
aquests útils aprofiten per a traçar les primeres classificacions, i permeten definir etapes en l’evolució de la Humanitat, com ara l’Edat de la Pedra Antiga o Paleolític i l’Edat de la Pedra Nova o Neolític.
Els criteris estètics i museístics que han prevalgut durant gran part de la història de
l’Arqueologia Prehistòrica han fet que es done més importància a útils com ara puntes de fletxa,
punyals, ganivets, considerats necessaris per a activitats prestigioses (com la caça o la guerra) realitzades per homes, abans que no a uns altres com raspadors o rascadores, a pesar que la majoria de tipus lítics poden posar-se en relació amb les activitats de manteniment1 (Sánchez Romero,
2000) i, en aquest sentit, amb tasques portades a terme per dones. Això ve determinat pel biaix
presentista que duu a considerar —de forma conscient o inconscient— que les societats del passat es regeixen per uns rols de gènere com els del món occidental actual, on les dones executen
aquelles tasques que li són pròpies,2 normalment relacionades amb la cuina i amb la cura de xiquets
i ancians, entre altres (Figs. 1 i 2).
Deixant a banda les estampes actuals sobre la vida quotidiana en la Prehistòria, que podem
entendre superades en major o menor mesura, i que poden, en ocasions, ser més que ridícules,
pot fer-se una pregunta: ¿per què bona part de les eines de pedra s’associen a l’àmbit masculí? La
resposta posa de manifest l’evident biaix androcèntric amb el qual encara avui dia es tinten les interpretacions sobre el passat. En aqueix sentit, s’associen a activitats que es consideren masculines,
1Sobre la definició d’activitats de manteniment hi ha una àmplia bibliografia (Picazo, 1997; Colomer et al., 1998; entre altres treballs).
2 L’èmfasi és meu.
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
139
[page-n-2]
bé per la suposició d’un necessari esforç físic (per exemple, en la tala d’un arbre), bé per la suposició del prestigi que pot estar relacionat amb aqueixa tasca (per exemple, en la caça o en la guerra). Però si anem més enllà de l’ús i les tasques associades a les eines, i reflexionem sobre la fabricació de l’utillatge lític, veiem que, de forma més o menys explícita, es ve considerant com una
tasca masculina. Si ens repetim la pregunta (¿per què?), la resposta immediata és que la fabricació d’aquestes peces comporta el coneixement de la tecnologia i el domini de les tècniques necessàries; en el món contemporani, el control tecnològic pertany a l’àmbit d’allò masculí.
Dins del variat repertori d’útils lítics es troben des de peces molt simples quant a la seua elaboració, fins a elements de gran complexitat. Els suports lítics serveixen per a confeccionar un ampli
repertori d’útils: des de peces polivalents (Fig. 3) a d’altres que es destinen de forma específica a
treballs d’incisió, perforació, percussió, etc.
Fig. 1. Una visió de la vida quotidiana en la Prehistòria. Ací són els personatges masculins els qui treballen la pedra, tallant o emmanegant elements lítics. Font: www.raitre.rai.it
Fig. 2. En aquest cas, els personatges prehistòrics apareixen desdibuixats
en bona mesura; no obstant això, el treball de la pedra el porta a terme un
home, ben caracteritzat en la seua masculinitat per la barba.
La capacitat d’utilitzar eines es considerava com un tret específic dels homínids. No obstant
això, les investigacions sobre l’etologia de determinades espècies de primats no humans (ximpanzés i bonobos), van posar de manifest que aquests parents pròxims també empren instruments
senzills. La diferència està en el que s’ha anomenat intel·ligència operativa (Carbonell i Sala, 2000)
que correspon a la capacitat d’utilitzar uns instruments per a fabricar-ne altres. La manipulació d’elements extracorporals i la seua producció sistemàtica ens ha diferenciat de la resta de primats i ha
propiciat el nostre control del medi i el nostre èxit evolutiu.
Una eina de pedra es treballa per a dotar-la d’unes propietats determinades, com ara unes
vores tallants i fines, o robustes i resistents. Les tasques que ha de dur a terme són bàsicament
raspar, perforar, tallar, percudir o trencar. La investigació ha prestat gran atenció a les peces amb
tall, en considerar que les eines amb tall comporten una millora qualitativa notable en les condi-
140
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-3]
cions de vida, i permeten afrontar les necessitats quotidianes dels grups prehistòrics amb més
eficàcia.
Una ràpida anàlisi cronològica de les etapes prehistòriques mostra una evolució tecnològica
que es reflecteix de manera clara en la major especialització de les eines lítiques amb tall. El llarg
període cronològic que comprèn el Paleolític Inferior ens mostrarà des de la simplicitat dels cudols
tallats al progrés que comporta l’eina que coneixem com a bifaç, de gran eficàcia per a realitzar
múltiples tasques: tallar, raspar, capolar, etc. Els estudis sobre la indústria lítica d’aquestes etapes antigues ens parlen de la
immediatesa i l’escassa planificació en la fabricació d’aquestes
eines, fet que contrasta notablement amb el Paleolític Mitjà, quan
l’Homo neanderthalensis mostra
una gran capacitat de reflexió i
abstracció en l’elaboració d’instruments lítics, i desenvolupa la talla
levallois (Fig. 4).
Amb l’arribada a Europa dels
humans anatòmicament moderns,
s’apliquen noves tècniques al treball de la pedra (tractament tèrmic,
talla per pressió, etc.), i apareix de
forma
clara,
en
el
Paleolític
Superior, una diversificació de l’utillatge: gratadors, burins, perforadors, entre altres, són alguns dels
elements que ens parlen de l’especialització de les tasques, reflectida
Fig. 3. Alguns útils de pedra, com ara les rascadores, poden utilitzar-se en múltiples
funcions. Font: Arxiu SIP.
en la varietat d’eines que des d’ara
apareixen en el registre arqueològic (Fig. 5).
A causa del desenvolupament de l’economia de producció, les societats del Neolític tindran
unes altres necessitats lligades a la nova base econòmica, basada en l’agricultura i la ramaderia.
Tot i que hi ha una perduració en els tipus lítics i algunes tècniques de talla conegudes ja en etapes anteriors, en el treball de la pedra destaca l’aparició de l’utillatge polimentat (Fig. 6). Podem dir
que, des d’aquests moments fins a la fi dels temps prehistòrics, les innovacions en l’instrumental
de pedra ja s’han completat, i les variacions van a correspondre a preferències tant en la tipologia
com en l’aplicació d’una tècnica determinada, o bé en l’ús preferent d’un determinat material.
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
141
[page-n-4]
En les pàgines següents ens interessa plantejar algunes qüestions de caràcter general sobre
el procés de producció lítica, prescindint d’estimacions cronològiques precises, i incidint en els
aspectes socials, concretament en els agents que van poder prendre-hi part. ¿Realment podem
pensar que les dones no van participar en el procés de producció lítica al llarg de la Prehistòria?
Si analitzem de manera detallada els passos d’aquest procés, podem comprendre que no hi ha
raons biològiques, etnogràfiques, sociològiques o experimentals que indiquen que les dones no
van realitzar aquestes activitats (Bird, 1993; Gero, 1991). Moltes autores consideren que la visibilitat i les activitats de les dones en els contextos domèstics
indiquen que juguen un paper significatiu en la producció i
manteniment de les eines de treball (Sánchez Romero,
2000). Vull pensar que les dones van poder prendre-hi part,
en la producció d’útils lítics, i que són visibles també en els
espais públics.3
La pràctica de les activitats relacionades amb la fabricació i l’ús del món material és un escenari on el gènere i la
cultura material s’articulen des del punt de vista cultural. El
concepte de gènere no es refereix únicament al sexe biològic (dona/home), sinó que comprén una sèrie d’identitats
socials construïdes culturalment i històricament, i no comportaments fixats per una realitat biològica. La identitat de
gènere conflueix amb altres identitats, amb la religiosa, l’ètnica, d’estatus i, sobretot, amb la d’edat (Gero i Conkey,
1991; Gilchrist, 1999; Moore, 1988, 1994; entre altres treballs), sent així un concepte variable en la seua dimensió
espacial i temporal que, de cap manera pot considerar-se
Fig. 4. La tècnica coneguda com a talla levallois, característica del Paleolític Mitjà, implica una reflexió
prèvia al treball de la pedra, constrastant amb la immediatesa de la producció lítica en etapes anteriors.
Font: Arxiu SIP.
universal i atemporal.
Certament, el registre arqueològic presenta grans dificultats per a establir relacions entre elements de la cultura material i categories de gènere. Però hem de tenir en compte que,
de la mateixa manera que no hi ha una forma fàcil de trobar
les dones en el registre arqueològic, tampoc no n’hi ha per a identificar els homes (Pallarés, 2000).
Si tractem de superar aqueixa idea de l’existència d’una rígida divisió sexual del treball en la
Prehistòria, i pensem en els agents que poguerem participar en els processos descrits, obtindrem
una visió menys esbiaixada del passat. Per a la lectura que proposem ens recolzarem en diversos
exemples etnogràfics i etnoarqueològics, sense que això signifique establir analogies de forma
3 Una definició dels conceptes públic - privat - domèstic, està arreplegada en Munt, 2000.
142
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-5]
mecanicista, sinó amb la intenció de redimensionar i comprendre el conjunt d’accions que pogueren portar a terme homes, dones i diversos grups d’edat.
El procés de producció lítica
La producció lítica no és simplement la modificació manual i seqüenciada d’un cos inert (pedra) i
la seua transformació en artefacte cultural. Els fenòmens tècnics són fenòmens enterament socials
(Karlin, 1992); no són simplement les activitats i accions físiques de producció i l’ús d’instruments,
sinó que són un dels principals mitjans a través del qual es defineixen i es reafirmen les relacions
socials i la visió del món (Dobres, 2000). Malgrat això, la producció d’indústria lítica per part de les
dones ha estat vista com a marginal i simple. Alguns exemples etnogràfics mostren que el treball
Fig. 5. La diversificació de l'utillatge lític ens parla de l’especialització de les tasques a partir del Paleolític Superior. a) Puntes de fletxa. b) Gratadors.
Font: Arxiu SIP.
sobre suports lítics que les dones realitzen es dedica a l’obtenció de peces poc sistematitzades,
generalment resquills sense retocar, cosa que ha propiciat l’escàs interés de la investigació cap a
aquests conjunts (Sánchez Romero, 2005: 231). Tot i que difícilment podrem identificar individus
«reals» per mitjà del registre arqueològic, la comprensió del procés de producció lítica com a element dinàmic en el marc social pot ajudar en la interpretació del canvi cultural (Orozco, 2005).
El procés de producció lítica ha estat abordat i definit en diversos treballs (Martínez i Afonso,
1998; Terradas, 2001; entre altres); en el seu desenvolupament es poden seqüenciar etapes diferenciades: selecció i proveïment de matèria primera, processos tècnics de manufactura, manteniment i reciclat, i diversos processos d’ús, que culminen amb la deposició o l’abandó dels objectes.
La implementació i l’articulació dels processos referits estarà condicionada tant per les característiques físiques del material lític com per les necessitats socioeconòmiques de les societats.
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
143
[page-n-6]
El subministrament de matèries minerals s’estructura a l’entorn de dos mecanismes d’obtenció: l’explotació directa del medi, i l’aprovisionament indirecte; aquest últim cas correspon a l’obtenció de les matèries primeres per mitjà de l’intercanvi amb altres poblacions. Ambdós sistemes no
són excloents; els grups humans poden haver obtingut els recursos lítics per mitjà de l’un, de l’altre, o per mitjà d’ambdós.
L’explotació directa del medi pot realitzar-se mitjançant tècniques diferents, com ara:
—mineria del subsòl,
—activitats extractives a cel obert (pedreres),
—cultiu o recol·lecció superficial.
L’explotació
del
subsòl
es
documenta al llarg de la Prehistòria.
Tot i que les pràctiques mineres són
conegudes en alguns contextos del
Paleolític Superior europeu, el seu
desenvolupament entre grups caçadors-recol·lectors es considera una
estratègia
esporàdica
i
aïllada
(Terradas, 2001). A partir del Neolític
trobem nombrosos exemples il·lustratius d’aquesta activitat, amb variacions notables pel que fa a la comFig. 6. Les destrals polides apareixen en la Prehistòria europea a partir de l'adopció de l'economia agrícola i ramadera. Font: Arxiu SIP.
plexitat de pous i galeries. En l’àmbit
peninsular es documenten explotacions mineres prehistòriques, desta-
cant-hi la recent troballa de Casa Montero (Vicálvaro, Madrid), un jaciment dedicat a l’extracció de
sílex, amb més de 3.000 pous verticals que, en ocasions, arriben als 7 m de profunditat (Diaz-delRio et al., 2006). Així mateix, al llarg de la Prehistòria es practica l’extracció a cel obert (treballs de
pedra picada), i el material lític també pot obtenir-se mitjançant el cultiu o la recol·lecció superficial.
En aquest últim cas, l’esforç invertit en l’obtenció de suports lítics és molt menor.
Disposem d’exemples etnogràfics que il·lustren una gran varietat de situacions, en molts casos
de certa complexitat (Blackwood, 1950; Hampton, 1999; Pétrequin i Pétrequin, 1993; entre altres
nombrosos treballs). Bona part dels exemples coneguts mostren que l’explotació de recursos lítics
és una activitat d’una marcada temporalitat i estacionalitat, que sol tenir un caràcter col·lectiu i
excepcional i, alhora que es realitza aquesta part del procés, es porten a terme tasques d’aprenentatge per part dels joves (Fig. 7).
144
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-7]
Una de les tasques més especialitzades que es porta a terme en les àrees d’extracció és el
reconeixement d’un bon suport (Fig.8). Una vegada realitzada aquesta part del procés (obtenció de
la matèria primera), la producció lítica pot continuar bé en la mateixa àrea extractiva, o en el lloc
d’hàbitat, o als seus voltants. Serà la lectura en el registre arqueològic dels desfets o residus el que
ens informe de la localització de l’àrea de taller.
Podem pensar que les dones no participen en aquesta part del procés de producció, pel fet
de suposar la seua incapacitat per al transport de les pesades càrregues extretes en l’àrea font.
No obstant això, és nombrosa la documentació etnogràfica que ens mostra comunitats «primitives» en les quals les dones realitzen la recollida de combustible (Fig.9) i duen a les seues esquenes enormes
càrregues (que superen en ocasions els 50 kg). Hem de
suposar que si els treballs d’explotació i obtenció de
materials lítics estan restringits a una part de la societat,
és a causa de factors culturals.
Una evidència directa de la participació de les dones
en els processos d’extracció de materials lítics es verifica en
els indicadors d’activitat física i càrregues laborals que
poden aparéixer en les restes òssies prehistòriques. Els
ossos de l’esquelet humà tenen capacitat per a remodelar
la seua estructura amb la finalitat de plantar cara a les pressions biomecàniques derivades de l’exercici físic, i aquesta
remodelació pot adoptar formes o dimensions distintives,
tot i que la seua lectura no és, de cap manera, senzilla
(Balaguer et al., 2002). El treball d’aquestes autores mostra
dones fent treballs de pedra picada, en l’Edat del Bronze,
reconeguts a partir de les osteopaties identificades.
El pas següent en el procés de producció lítica és la
Fig. 7. De vegades, els joves participen en els treballs
d'extracció del material lític.
manufactura de les eines. A través d’una sèrie de gestos
tècnics els suports són transformats en útils, aplicant-hi
diverses tècniques de talla i treball de la pedra, depenent de l’objecte desitjat, com també de variables culturals. Generalment, l’aplicació de percussió i/o pressió als suports anirà desbastant i modelant el material lític (Fig. 10). Aquesta part del procés és ben coneguda pels prehistoriadors, i ha
estat descrita de manera molt detallada en nombroses obres (Bordes, 1961; Brezillon, 1968; Tixier
et al., 1980; entre molts altres autors). Els exemples etnogràfics mostren una diversitat de situacions
pel que fa als agents socials que prenen part en aquestes activitats: en alguns casos aquests treballs són individuals, en uns altres poden ser col·lectius; en diversos grups es fan per homes, en
altres per dones, en uns altres aqueix treball es reserva a les persones d’edat avançada, altres
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
145
[page-n-8]
casos mostren la participació de xiquets i xiquetes, etc. Cal assenyalar, en aquest sentit, que la
importància del treball infantil al llarg de la Prehistòria ha estat invariablement ignorada pels arqueòlegs, malgrat les nombroses evidències de la seua contribució econòmica en època històrica
(Kamp, 2001). En qualsevol cas, no sembla creïble suposar que aquest coneixement tecnològic
estiga solament a la disposició d’una part del grup, ja que aquests coneixements han de transmetre’s als individus més joves, que haurien de practicar per a desenvolupar aquesta habilitat.
Aquesta part del procés pot dur-se a terme en àrees restringides, com també en espais
públics. Certament pot donar-se una gran variabilitat d’escenaris on es desenvolupa el treball de la
pedra, de tal manera que no pot establir-se’n un patró espacial general (Fig. 11); l’espai de treball
vindrà determinat per factors culturals però també per necessitats tècniques que corresponguen a
aqueix estadi tecnològic (aplicació de foc o calor, necessitat d’aigua, etc.).
Fig. 8. Testar i reconèixer un bon suport per a la seua posterior transformació és una de les tasques que es realitzen en la zona d'extracció.
Fig. 9. Mercat de la llenya. Les dones s'encarreguen del seu transport, recorrent en ocasions llargues distàncies. Font: www.terra.org
Els contextos d’ús de les peces són escenaris on, de forma clara, la tecnologia es converteix
en un fenomen social. Ací és realment extensa la varietat de situacions d’ús i manteniment de les
eines que podem citar. Basta imaginar totes aqueixes possibilitats, i suposar que els usuaris i les
usuàries de l’instrumental posseeixen certes nocions per al manteniment i la reparació de les peces.
Si intentem visualitzar dones portant a terme tasques diverses amb ganivets de sílex, és fàcil imaginar-les retocant la peça per a reavivar el tall. Obtenim una imatge similar si pensem en un home
dedicat a tasques com la tala d’arbres (Fig. 12) o la recol·lecció de plantes, entre moltes altres: els
agents que fan servir els instruments lítics són coneixedors, en bona mesura, de les tècniques
necessàries per al seu manteniment.
La cultura material primitiva es caracteritza per la versatilitat i l’ambivalència dels seus valors d’ús
(Ramos Millán, 1999). En efecte, els valors d’ús d’aquests instruments van més enllà de les utilitats
subsistencials, i així ho reflecteixen nombrosos exemples etnogràfics: peces de trets morfològics i
146
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-9]
tipològics similars poden tenir usos i/o valors molt diferents, depenent del context (Orozco, 2005). En
la producció, distribució i consum dels útils lítics entren en joc una sèrie de valors socials. Aquestes
peces poden ser objecte d’acumulació, en diversos graus d’elaboració o ja acabades. Sabem que
en moltes cultures i en diferents èpoques van jugar un paper important en els circuits d’intercanvi.
El context deposicional és el marc a partir del qual solem assajar la reconstrucció de la història d’aquestes eines. A aquesta etapa del procés de producció lítica solem aplicar termes com ara:
deixalla, abandó, pèrdua, dipòsit; etiquetes que en la majoria de casos expressen certa informació
tant sobre les condicions de conservació com del context en què els útils són recuperats.
No és difícil suposar que aquests útils es conserven, transmetent-se de generació en generació, mentre que en altres ocasions passen a formar part dels contextos funeraris, com a elements
de l’aixovar. L’estudi dels àmbits funeraris no pot deslligar-se de l’anàlisi de les activitats quotidianes
Fig. 10. Una variada sèrie d'eines s'empren en el treball
de la pedra.
Fig. 11. La fabricació d'útils lítics pot portar-se a terme en espais públics, vertebrant al mateix
temps les relacions socials.
dels grups humans i, en aquest sentit, el registre arqueològic mostrarà una gran diversitat de
patrons. Uns mateixos costums poden tenir significats molt diferents en diferents grups culturals,
però també és possible que costums o situacions molt diverses en el món dels vius siguen menyspreables a l’hora d’analitzar el registre funerari.
Els contextos funeraris sempre han despertat gran interés. Quan les peces lítiques apareixen
formant part de l’aixovar podem preguntar-nos si es tracta d’eines per als vius o per als morts. Els
exemples arqueològics són molt diversos i ens mostren una multiplicitat de situacions (Fig. 13). Així,
és possible trobar peces amb desgastats molt intensos, i fins i tot fragmentades, associades als
enterraments. Però també apareix en molts casos la situació inversa: utillatge lític dipositat formant
part de l’aixovar funerari, fabricat de forma expressa per a aqueixa funció, que no presenta senyals
d’ús. En coneixem exemples peninsulars, com és el cas d’alguns sepulcres de fossa catalans. En
algunes sepultures de la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallés, Barcelona) es van recuperar làmi-
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
147
[page-n-10]
nes de sílex sense usar. Això és indicatiu que, en algunes circumstàncies, es tallaven peces amb
l’objectiu de deixar-les al costat dels inhumats (Gibaja et al., 2005).
Són molts els exemples que podrien citar-se per a il·lustrar el procés de producció lítica. Una
de les crítiques més fàcils de fer és que la investigació prehistòrica no permet reconstruir identitats
individuals. Però aquesta limitació no resulta insuperable: des de diverses disciplines i adoptant
altres perspectives d’anàlisi podem accedir, en ocasions de manera parcial, a aqueixa informació.
En la nostra disciplina, l’anàlisi del procés de producció lítica ajuda a comprendre la formació
del registre arqueològic. Aquest apartat de la cultura material compleix un paper fonamental, estruc-
Fig. 12. Tala d'arbres amb una destral de pedra polida.
Fig. 13. Els contextos funeraris presenten multiplicitat de
situacions, així com una gran diversitat en els rituals i l'aixovar dipositat en la sepultura. La imatge correspon al soterrament anomenat "del jove príncep", en el jaciment de Arene
Candide (Liguria, Itàlia), datat a finals del Paleolític superior
(ca. 16.500 aC). Font: digilander.libero.it/ponticellig
turant les relacions de gènere. Les eines de pedra són fabricades, utilitzades i abandonades, en la
seua major part, per amplis grups socials, sense que puguem deduir que en la Prehistòria són
creades per i per als homes. Dones, xiquetes, xiquets i altres categories socials també van participar en aquest procés. La inclusió d’aquestes en una visió del passat depén de nosaltres.
148
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-11]
Bibliografía
BALAGUER, P.; FREGEIRO, M.ª I.; OLIART, C.; RIHUETE, C. i SINTES, E. (2002): «Indicadores de actividad física y cargas laborales en el esqueleto humano. Posibilidades y limitaciones para el estudio del trabajo y su organización social en sociedades extintas». En Clemente, I. et
al. (eds.) Análisis Funcional. Su aplicación al estudio de las sociedades prehistóricas. B.A.R. International Series, 1073, Oxford: 97-108.
BIRD, C .F. M. (1993): «Woman the toolmaker: evidence for women’s use and manufacture of flaked stone tools in Australia and New Guinea».
En Du Cros, H. & Smith, L. (eds.) Women in Archaeology: a feminist critique. Occasional Papers in Archaeology, 23, Canberra: 22-30.
BLACKWOOD, B. (1950): The technology of a Stone Age people in New Guinea. Pitt Rivers Museum, Occasional Papers on Technology, 3,
Oxford University Press.
BORDES, F. (1961): Typologie du Paléolithique Ancien et Moyen. C.N.R.S. París, 101 pàgs.
BRÉZILLON, M. (1968): La dénomination des objets de pierre taillée: matériaux pour un vocabulaire des préhistoriens de langue française. Gallia
Préhistoire, suplemment 4, C.N.R.S, 411 pàgs.
CARBONELL, E. i SALA, R. (2000): Planeta Humano. Península. Barcelona. 263 pàgs.
COLOMER, L. GONZÁLEZ MARCÉN, P. i MONTÓN, S. (1998): «Maintenance activities, technological knowledge and consumption patterns: a
view from northeast Iberia». Journal of Mediterranean Archaeology, 11: 53-80.
DÍAZ-DEL-RÍO, P.; CONSUEGRA, S.; CASTAÑEDA, N.; CAPOTE, M.; CRIADO, C.; BUSTILLO, M. A. i PÉREZ-JIMÉNEZ, J. L. (2006): «The earliest flint mine in Iberia». Antiquity, 80, núm. 307. http://www.antiquity.ac.uk/projgall/diazdelrio/
DOBRES, M.A. (2000): Technology and Social Agency. Blackwell Publishers, Oxford, 300 pàgs.
GERO, J. (1991): «Genderlithics: Women’s roles in Stone Tool Production». En Gero, J. & Conkey, M. (eds.) Engendering Archaeology.
Blackwell, Oxford: 163-193.
GERO, J. & CONKEY, M. (eds.) (1991): Engendering Archaeology. Blackwell, Oxford.
GIBAJA, J.F.; PALOMO, A. i TERRADAS, X. (2005): «Producción y uso del utillaje lítico durante el Mesolítico y Neolítico en el nordeste de la
Península Ibérica». En Arias Cabal, P. et al. (eds.) III Congreso del Neolítico de la Península Ibérica, Santander 2003, Universidad de
Cantabria: 223-233.
GILCHRIST, R. (1999): Gender and Archaeology. Contesting the Past. Routledge. Londres.
HAMPTON, O. W. B. (1999): Culture of Stone. Sacred and Profane uses of stone among the Dani. Texas A&M University Press. 331 pàgs.
KAMP, K.A. (2001): «Where have all the children gone?: The Archaeology of Childhood». Journal of Archaeological Method and Theory, vol. 8,
1: 1-34.
KARLIN, C. (1992): «Connaissances et savoir-faire: comment analyser un processus technique en Préhistoire». En Mora, R. et alii (eds.)
Tecnología y cadenas operativas líticas. Treballs d’Arqueologia, 1, Bellaterra: 99-124.
MARTÍNEZ, G. i AFONSO, J. A. (1998): «La producción lítica: un modelo para el análisis histórico de los conjuntos arqueológicos de piedra tallada».
En Bernabeu, J. et alii (eds.) Los recursos abióticos en la Prehistoria. Caracterización, aprovisionamiento e intercambio, València: 13-28.
MONTÓN SUBÍAS, S. (2000): «Las mujeres y su espacio: una historia de los espacios sin espacio en la Historia». Arqueología Espacial, 22,
Terol: 45- 59.
MOORE, H. L. (1988): Feminism and Anthropology. University of Minnesota Press. Minneapolis. 246 pàgs.
MOORE, H. L. (1994): A passion for difference. Indiana University Press. Indiana. 177 pàgs.
OROZCO KÖHLER, T. (2005): «Cultura material y actitudes de género: el utillaje lítico pulimentado». En Sánchez Romero, M. (ed.) Arqueología
y género. Granada: 245-260.
PALLARÉS, M. (2000): Género y espacio social en arqueología. Arqueología Espacial, 22. Teruel: 61-92.
PÉTREQUIN, P. i PÉTREQUIN, A. M. (1993): Écologie d’un outil: la hache de pierre en Irian Jaya (Indonésie). Monographies du C. R. A., 12,
CNRS. 439 pàgs.
PICAZO, M. (1997): «Hearth and home: timing of maintenance activities». En Moore, J. & Scott, E. (eds.) Invisible people and proceses. Writing
gender and childhood into European Archaeology. Leicester University Press. Leicester: 59-67.
RAMOS MILLÁN, A. (1999): «Culturas neolíticas, sociedades tribales: economía política y proceso histórico en la Península Ibérica». II Congrés
del Neolític a la Península Ibèrica. Saguntum, Extra 2: 597-608.
SÁNCHEZ ROMERO, M. (2000): «Mujeres y espacios de trabajo en el yacimiento de Los Castillejos (Montefrío)». Arqueología Espacial, 22. Terol:
93-106.
SÁNCHEZ ROMERO, M. (2005): «Cultura material y actitudes de género: el utillaje lítico tallado». En Sánchez Romero, M. (ed.) Arqueología y
género. Granada: 219-243.
TERRADAS i BATLLE, X. (2001): La gestión de los recursos minerales en las sociedades cazadoras-recolectoras. Treballs d’Etnoarqueologia, 4,
CSIC, Madrid. 177 pàgs.
TIXIER, J.; INIZAN, M. L. i ROCHE, H. (1980): Préhistoire de la Pierre Taillé, 1. Terminologie et technologie. Cercle de Recherches et d’Études
Préhistoriques. París. 115 pàgs.
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
149
[page-n-12]