Les ciutats visigodes al nord-est peninsular
Josep María Macias Solé
2019
[page-n-1]
50 /
[page-n-2]
Les ciutats visigodes
al nord-est peninsular
Josep Maria Macias Solé
ICAC
En els darrers anys l’arqueologia ha anat resolent un dels
principals problemes que caracteritzava el coneixement
del període visigòtic: la manca de troballes. Aquest fet
contrastava amb l’abundància d‘informació històrica, la
major part de la qual prové de l’òrbita eclesiàstica. Altres
fonts també narren l’arribada del món germànic a la
Península, els seus episodis bèl·lics i el procés d’obtenció
del control polític després de la desaparició de l’Imperi.
A més, dins l’òrbita jurídica, coneixem una realitat que
reflecteix la complexitat d’aquesta transformació: els conflictes entre les elits hispanoromanes i les nouvingudes,
la confrontació entre arrianisme i catolicisme, i la convivència amb el món jueu. Sortosament, avui disposem de
més evidències materials del període i això es deu a una
millora dels registres estratigràfics, dels estudis de materials arqueològics (preferentment els ceràmics) i del desen◁ Vista general del complex episcopal d’Egara (Terrassa).
Foto de l’autor.
volupament de tècniques analítiques (en especial les relatives a les àrees funeràries i restes orgàniques). És una
millora que s’ha produït en tot el conjunt de la Península
i, per tot això, l’arqueologia demostra com la Hispània visigoda va ser un període amb personalitat pròpia, l’estudi
del qual és indispensable per entendre la conformació
de la societat medieval. Ara bé, costa encara quantificar
la petjada demogràfica germànica en les antigues ciutats
hispanoromanes, tot i que sigui indubtable.
Les ciutats del nord-est peninsular havien format
part, com les urbs valencianes, de l’antiga provincia
Hispania Citerior. No obstant això, la divisió d’aquest
territori entre les províncies Hispania Tarraconensis i
Carthaginensis efectuada per l’emperador Dioclecià durant la reforma de l’any 293, va trencar-ne, de forma administrativa que no efectiva, la unitat. Després, la desaparició de l’Administració romana va deixar pas al domini
pragmàtic d’una nova elit religiosa, en bona part descendent d’una antiga aristocràcia hispanoromana que
/ 51
[page-n-3]
mantenia forts llaços entre les ciutats del llevant mediter-
ninsular, íntimament relacionades amb el control de la
rani. Només així podem entendre com el bisbe Justinià
via Augusta. En aquest context és fonamental apuntar
de València, el gran constructor de la seu episcopal del
els processos d’emmurallament de ciutats —Gerunda
Túria, tenia tres germans igualment bisbes: Just, bisbe
i Barcino— i de construcció de fortificacions properes
d’Urgell; Elpidi, bisbe d’Osca, i Nebridi, bisbe de Terrassa.
—Sant Julià de Ramis i Sant Cugat respectivament—.
Possiblement, aquest darrer també degué destacar per la
Tarraco, la darrera capital hispana sota domini de l’Im-
monumentalització del gran episcopat egarenc, creat del
peri, no tingué noves muralles perquè encara gaudia de
no res dalt d’un istme. Aquest devia ser el nou referent
murs d’onze metres d’alçada bastits durant el segle ii aC,
d’una àrea de poblament dispers.
a la mateixa vegada que continuava essent un punt es-
L’arqueologia cristiana mostra com el poder eclesi-
tratègic per al control de la via Augusta i la connexió amb
àstic, amb la seva escenografia i ritualitat, esdevingué el
Ilerda que duia a l’interior d’Hispània. Aquí, les darreres
gran motor de transformació de les ciutats de l’època o,
excavacions mostren un suburbi portuari plenament ac-
en el cas d’Egara/Terrassa, fins i tot del paisatge rural. La
tiu fins al primer terç del segle viii. No en va, Tarracona
pròpia documentació eclesiàstica reconeix la realitat no
va ser, durant l’ocupació bizantina del sud-est, el principal
urbana de Terrassa i així ho fa constar quan s’esmenta
port mediterrani sota control de Toletum.
l’indret de celebració dels concilis episcopals, per exem-
En l’àmbit urbanístic Tarraco i Gerunda, edificades
ple: in urbem Caesaraugustanum (592) o Barcinonensem
dalt de turons, són casos similars que reflecteixen la per-
(599), in locum Egara (614).
petuació funcional i simbòlica de les grans places roma-
A l’inici del període visigòtic, les institucions eclesiàs-
nes que, antigament, havien constituït el centre neuràlgic
tiques van poder aixecar lliurement veritables christiana
de les seves comunitats. A la Tarracona visigoda el poder
civitates i, una vegada desapareguts definitivament els
polític i religiós es va recloure a la Part Alta, on el nou epis-
grans edificis d’espectacles públics de la societat clàssica
copat va ocupar l’antiga plaça de culte a l’emperador en
i tot allò relacionat amb els cultes pagans, l’expressivitat
un moment comprès entre finals del segle v i inicis del vi.
urbana girà entorn del calendari i el nou ritual religiós.
A Girona, es devien ubicar als extrems de l’antiga plaça fo-
No fou un procés uniforme ja que tot va dependre de la
rense, la seu episcopal i un palau civil que tenia una àrea
vitalitat específica de cada ciutat, de la seva condició jurí-
d’emmagatzematge que exemplifica l’associació entre el
dica prèvia o de l’organització eclesiàstica instal·lada. En
poder polític i l’econòmic o fiscal. Més tard, les respectives
aquest procés encara queda per calibrar el paper geoes-
seus medievals se superposaren a les visigodes que es van
tratègic de les ciutats en relació a la defensa i el control
adaptar a l’antic urbanisme romà de tal manera que, en-
militar d’un territori, tot i que els orígens d’aquest rol cal
front de les catedrals actuals, hi ha imponents escalinates
cercar-los en les reformes tetràrquiques del nord-est pe-
que perpetuen la funció d’unes antigues escales romanes.
52 /
[page-n-4]
Mapa del nord-est
de la península Ibèrica amb
les ciutats esmentades en el text.
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular. Josep Maria Macias Solé
/ 53
[page-n-5]
Planta del primer grup episcopal de Barcino en el segle v
segons J. Beltrán de Heredia-Ch. Bonnet
(Plànol © E. Revilla-M. Berti-MUHBA).
Barcinona representa un cas més complex ja que
disposa de més documentació arqueològica. Hi destaquen la gran reforma del seu perímetre defensiu a finals
del segle iii i els resultats dels projectes de recerca del
subsòl de la plaça del Rei i de l’església dels Sants Just
i Pastor. En el segle vi la ciutat mantingué una clara rellevància política en tant que va ser cort reial de diversos
monarques. El perquè fou Barcinona i no Tarracona no
està ben clar. Però s’ha suposat que la situació del segle vi
va ser hereva de la del segle v, quan Barcino ja havia aco54 /
llit tropes aliades visigodes mentre que Tarraco continuava sent la darrera capital hispana sota control Imperial i
amb importants contingents de tropes. A més, cal tenir en
compte la forta tradició catòlica de Tarracona, seu metropolitana i primada de les Hispànies i rellevant centre de
culte martirial, enfront l’arrianisme que acompanyava la
cort visigòtica en els segles v i vi. L’arqueologia barcinonense mostra una arquitectura pública cristiana en el segle v i una gran fase de monumentalització en el segle vi,
amb el desmuntatge definitiu del seu recinte forense.
[page-n-6]
Hi ha indicis que la ciutat va començar a consolidar un
romanes que no esdevingueren seus episcopals —Iluro/
paper preeminent en el nord-est peninsular. Les excava-
Mataró, Aeso/Isona, Rhodes/Roses, Baetulo/Badalona,
cions mostren la capacitat de mantenir el seu sistema
Sigarra/Prats de Rei, Iesso/Guissona—. De tots aquests
de sanejament urbà, a la mateixa vegada que les fonts
nuclis el que aporta més informació és el cas emporità,
indiquen que a finals del segle vi va ser la seu del Fisco
que mostra un ampli poblament dispers al voltant del nu-
Barcinonensis amb un abast territorial important. S’han
cli encimbellat de l’actual Sant Martí d’Empúries.
identificat els seus palaus episcopals i comtals dins d’un
A la resta de ciutats la informació és escassa i desi-
rellevant epicentre de poder que es va desenvolupar en-
gual. A partir de mitjan segle v Ilerda no presenta clars
tre l’antic fòrum i la muralla.
vestigis arqueològics, però sabem que l’any 546 esde-
Aquestes grans ciutats són els exemples més ben
vingué seu d’un concili provincial tarraconense i la seva
coneguts arqueològicament. Es tracta d’antigues ciutats
càtedra es mantingué fins a finals del segle vii. Dertosa
romanes que, mercès a la presència de seus episcopals,
era un port fluvial que ens ha proporcionat nombroses
mantingueren la continuïtat d’ocupació i rellevància ge-
evidències que encara no han estat difoses i a més les
oestratègica en el context de la Hispània visigoda. Aquí, el
restes funeràries mostren una ocupació en l’etapa visi-
paper uniformitzador de l’Església es constata en la coin-
goda. La ingent activitat arqueològica desenvolupada
cidència cronològica dels canvis urbanístics i també en la
a Iesso permet constatar una perdurabilitat urbana fins
nova expressivitat arquitectònica. Fou el cas de les seus de
el segle vii, en la qual potser hi havia un segon recinte
Barcinona i Egara, només distanciades per vint-i-sis quilò-
defensiu com a resultat d’un procés de contracció urba-
metres i amb vincles familiars entre els seus arquebisbes.
nística i demogràfica. Iluro i Baetulo, properes a Barcino i
El recinte episcopal de Barcinona disposà d’una possible
de dimensions semblants, esdevingueren nuclis amb un
església martirial en planta en creu, com també ho era l’es-
rol secundari envers Barcinona. Iluro ens ha proporcio-
glésia funerària de Sant Miquel de Terrassa, en aquest cas
nat evidències d’una ocupació urbana fins al segle v, a
de planta grega inserida en un mòdul quadrat. A la mateixa
més de restes ceramològiques que perduren fins al segle
vegada, la nova església identificada sota l’actual temple
vii i restes urbanístiques que representen una ocupació
dels Sants Just i Pastor presenta una capçalera tripartida,
urbana de baixa densitat.
com una de les esglésies del conjunt episcopal d’Egara.
Juntament amb la documentació de processos ur-
Poc sabem de l’urbanisme de les altres seus episco-
bans «continuistes», l’arqueologia ha confirmat la creació
pals —Ilerda/Lleida, Auso/Vic, Dertosa/Tortosa, Urgellum/
d’una nova ciutat visigòtica, la civitas de Roda-l’Esquerda,
Seu d’Urgell i Emporiae/Empúries—, on els vestigis no fan
vinculada al control territorial prepirinenc i propera a la
justícia als indicis procedents de les fonts. També és igual
seu episcopal d’Aeso. Com la ciutat de València la Vella, és
d’incerta la realitat urbanística de les antigues ciutats
una nova creació, encimbellada i propera a un riu. També
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular. Josep Maria Macias Solé
/ 55
[page-n-7]
56 /
[page-n-8]
és un cas que marca un altre exemple de dualitat respecte
a una ciutat romana precedent. Així, Roda es troba a uns
set quilòmetres de l’antic nucli d’Auso. La nova ciutat fortificada tenia una superfície d’unes dotze hectàrees i es
data en el segle vii dC, disposa de restes funeràries i d’una
extensa àrea d’emmagatzematge amb sitges.
Malgrat totes aquestes evidències, el coneixement
de la ciutat visigoda és molt menor en comparació al que
tenim sobre la ciutat clàssica. Tret dels edificis que podem
incloure en «l’arquitectura del poder», que va emprar materials constructius més perennes, la manca de nous traçats viaris i una arquitectura domèstica sense l’ús generalitzat del morter de calç han disminuït les possibilitats
de conservació. Altrament, les datacions sovint depenen
de la recuperació de produccions ceràmiques regionals
escassament tipificades i conegudes, o bé d’analítiques
amb àmplies distàncies cronològiques. També hem de diferenciar entre la civitas com a fenomen urbanístic i la comunitat urbana estructurada. L’etapa visigoda culminà un
procés de desnaturalització del fet urbà que s’inicià en la
crisi dels segles ii al iii dC. Més enllà del factor aglutinador
eclesiàstic i de la pervivència de muralles, com a element
de protecció d’una comunitat agrourbana, les ciutats no
tenien una clara estructura organitzativa.
Només els factors eclesiàstics, comercials i militars
constituïren els eixos vertebradors d’unes noves comunitats urbanes que es trobaven desprotegides davant les
noves estructures de poder. Sobre el primer, juntament
amb l’activitat constructiva, documentem àrees funeràries intramurs, sovint prop dels antics fòrums romans,
o extramurs. Són indrets on més endavant es localitzen
parròquies o santuaris periurbans medievals, que reflecteixen un fenomen de continuïtat y preeminència urbanística que, en alguns casos, superaren períodes d’interrupció per l’ocupació islàmica. L’activitat comercial es
detecta a partir del numerari i dels materials d’importació recuperats. Quant al tarannà militar, les fortificacions
del territori o les noves ciutats de l’Esquerda i València la
Vella permeten reconèixer una alta capacitat d’organització del món visigòtic.
Majoritàriament, les ciutats d’aquesta època presenten una ocupació pseudourbana on hi ha una desestructuració dels serveis propis d’una ciutat tal com els
coneguérem a l’alt Imperi romà. La «gestió municipal»
es devia trobar en mans de les jerarquies eclesiàstiques
i del comes visigòtic. D’altra banda, en els grans espais
comercials (teloneum, cataplus, etc.), la fiscalització del
Regne visigòtic va ser evident. Ciutats com Tarracona o
Barcinona van emetre moneda i les recents excavacions
han demostrat que hi havia forns de fosa de metalls i/o
vidre. Hem documentat la pervivència d’espais termals
i possibles àrees d’emmagatzematge que ofereixen una
visió urbana que, progressivament, millora la nostra percepció sobre la ciutat premedieval.
◁ Detall de treballs arqueològics desenvolupats a l’interior
de la Catedral de Tarragona l’any 2011. Foto de l’autor.
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular. Josep Maria Macias Solé
/ 57
[page-n-9]
50 /
[page-n-2]
Les ciutats visigodes
al nord-est peninsular
Josep Maria Macias Solé
ICAC
En els darrers anys l’arqueologia ha anat resolent un dels
principals problemes que caracteritzava el coneixement
del període visigòtic: la manca de troballes. Aquest fet
contrastava amb l’abundància d‘informació històrica, la
major part de la qual prové de l’òrbita eclesiàstica. Altres
fonts també narren l’arribada del món germànic a la
Península, els seus episodis bèl·lics i el procés d’obtenció
del control polític després de la desaparició de l’Imperi.
A més, dins l’òrbita jurídica, coneixem una realitat que
reflecteix la complexitat d’aquesta transformació: els conflictes entre les elits hispanoromanes i les nouvingudes,
la confrontació entre arrianisme i catolicisme, i la convivència amb el món jueu. Sortosament, avui disposem de
més evidències materials del període i això es deu a una
millora dels registres estratigràfics, dels estudis de materials arqueològics (preferentment els ceràmics) i del desen◁ Vista general del complex episcopal d’Egara (Terrassa).
Foto de l’autor.
volupament de tècniques analítiques (en especial les relatives a les àrees funeràries i restes orgàniques). És una
millora que s’ha produït en tot el conjunt de la Península
i, per tot això, l’arqueologia demostra com la Hispània visigoda va ser un període amb personalitat pròpia, l’estudi
del qual és indispensable per entendre la conformació
de la societat medieval. Ara bé, costa encara quantificar
la petjada demogràfica germànica en les antigues ciutats
hispanoromanes, tot i que sigui indubtable.
Les ciutats del nord-est peninsular havien format
part, com les urbs valencianes, de l’antiga provincia
Hispania Citerior. No obstant això, la divisió d’aquest
territori entre les províncies Hispania Tarraconensis i
Carthaginensis efectuada per l’emperador Dioclecià durant la reforma de l’any 293, va trencar-ne, de forma administrativa que no efectiva, la unitat. Després, la desaparició de l’Administració romana va deixar pas al domini
pragmàtic d’una nova elit religiosa, en bona part descendent d’una antiga aristocràcia hispanoromana que
/ 51
[page-n-3]
mantenia forts llaços entre les ciutats del llevant mediter-
ninsular, íntimament relacionades amb el control de la
rani. Només així podem entendre com el bisbe Justinià
via Augusta. En aquest context és fonamental apuntar
de València, el gran constructor de la seu episcopal del
els processos d’emmurallament de ciutats —Gerunda
Túria, tenia tres germans igualment bisbes: Just, bisbe
i Barcino— i de construcció de fortificacions properes
d’Urgell; Elpidi, bisbe d’Osca, i Nebridi, bisbe de Terrassa.
—Sant Julià de Ramis i Sant Cugat respectivament—.
Possiblement, aquest darrer també degué destacar per la
Tarraco, la darrera capital hispana sota domini de l’Im-
monumentalització del gran episcopat egarenc, creat del
peri, no tingué noves muralles perquè encara gaudia de
no res dalt d’un istme. Aquest devia ser el nou referent
murs d’onze metres d’alçada bastits durant el segle ii aC,
d’una àrea de poblament dispers.
a la mateixa vegada que continuava essent un punt es-
L’arqueologia cristiana mostra com el poder eclesi-
tratègic per al control de la via Augusta i la connexió amb
àstic, amb la seva escenografia i ritualitat, esdevingué el
Ilerda que duia a l’interior d’Hispània. Aquí, les darreres
gran motor de transformació de les ciutats de l’època o,
excavacions mostren un suburbi portuari plenament ac-
en el cas d’Egara/Terrassa, fins i tot del paisatge rural. La
tiu fins al primer terç del segle viii. No en va, Tarracona
pròpia documentació eclesiàstica reconeix la realitat no
va ser, durant l’ocupació bizantina del sud-est, el principal
urbana de Terrassa i així ho fa constar quan s’esmenta
port mediterrani sota control de Toletum.
l’indret de celebració dels concilis episcopals, per exem-
En l’àmbit urbanístic Tarraco i Gerunda, edificades
ple: in urbem Caesaraugustanum (592) o Barcinonensem
dalt de turons, són casos similars que reflecteixen la per-
(599), in locum Egara (614).
petuació funcional i simbòlica de les grans places roma-
A l’inici del període visigòtic, les institucions eclesiàs-
nes que, antigament, havien constituït el centre neuràlgic
tiques van poder aixecar lliurement veritables christiana
de les seves comunitats. A la Tarracona visigoda el poder
civitates i, una vegada desapareguts definitivament els
polític i religiós es va recloure a la Part Alta, on el nou epis-
grans edificis d’espectacles públics de la societat clàssica
copat va ocupar l’antiga plaça de culte a l’emperador en
i tot allò relacionat amb els cultes pagans, l’expressivitat
un moment comprès entre finals del segle v i inicis del vi.
urbana girà entorn del calendari i el nou ritual religiós.
A Girona, es devien ubicar als extrems de l’antiga plaça fo-
No fou un procés uniforme ja que tot va dependre de la
rense, la seu episcopal i un palau civil que tenia una àrea
vitalitat específica de cada ciutat, de la seva condició jurí-
d’emmagatzematge que exemplifica l’associació entre el
dica prèvia o de l’organització eclesiàstica instal·lada. En
poder polític i l’econòmic o fiscal. Més tard, les respectives
aquest procés encara queda per calibrar el paper geoes-
seus medievals se superposaren a les visigodes que es van
tratègic de les ciutats en relació a la defensa i el control
adaptar a l’antic urbanisme romà de tal manera que, en-
militar d’un territori, tot i que els orígens d’aquest rol cal
front de les catedrals actuals, hi ha imponents escalinates
cercar-los en les reformes tetràrquiques del nord-est pe-
que perpetuen la funció d’unes antigues escales romanes.
52 /
[page-n-4]
Mapa del nord-est
de la península Ibèrica amb
les ciutats esmentades en el text.
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular. Josep Maria Macias Solé
/ 53
[page-n-5]
Planta del primer grup episcopal de Barcino en el segle v
segons J. Beltrán de Heredia-Ch. Bonnet
(Plànol © E. Revilla-M. Berti-MUHBA).
Barcinona representa un cas més complex ja que
disposa de més documentació arqueològica. Hi destaquen la gran reforma del seu perímetre defensiu a finals
del segle iii i els resultats dels projectes de recerca del
subsòl de la plaça del Rei i de l’església dels Sants Just
i Pastor. En el segle vi la ciutat mantingué una clara rellevància política en tant que va ser cort reial de diversos
monarques. El perquè fou Barcinona i no Tarracona no
està ben clar. Però s’ha suposat que la situació del segle vi
va ser hereva de la del segle v, quan Barcino ja havia aco54 /
llit tropes aliades visigodes mentre que Tarraco continuava sent la darrera capital hispana sota control Imperial i
amb importants contingents de tropes. A més, cal tenir en
compte la forta tradició catòlica de Tarracona, seu metropolitana i primada de les Hispànies i rellevant centre de
culte martirial, enfront l’arrianisme que acompanyava la
cort visigòtica en els segles v i vi. L’arqueologia barcinonense mostra una arquitectura pública cristiana en el segle v i una gran fase de monumentalització en el segle vi,
amb el desmuntatge definitiu del seu recinte forense.
[page-n-6]
Hi ha indicis que la ciutat va començar a consolidar un
romanes que no esdevingueren seus episcopals —Iluro/
paper preeminent en el nord-est peninsular. Les excava-
Mataró, Aeso/Isona, Rhodes/Roses, Baetulo/Badalona,
cions mostren la capacitat de mantenir el seu sistema
Sigarra/Prats de Rei, Iesso/Guissona—. De tots aquests
de sanejament urbà, a la mateixa vegada que les fonts
nuclis el que aporta més informació és el cas emporità,
indiquen que a finals del segle vi va ser la seu del Fisco
que mostra un ampli poblament dispers al voltant del nu-
Barcinonensis amb un abast territorial important. S’han
cli encimbellat de l’actual Sant Martí d’Empúries.
identificat els seus palaus episcopals i comtals dins d’un
A la resta de ciutats la informació és escassa i desi-
rellevant epicentre de poder que es va desenvolupar en-
gual. A partir de mitjan segle v Ilerda no presenta clars
tre l’antic fòrum i la muralla.
vestigis arqueològics, però sabem que l’any 546 esde-
Aquestes grans ciutats són els exemples més ben
vingué seu d’un concili provincial tarraconense i la seva
coneguts arqueològicament. Es tracta d’antigues ciutats
càtedra es mantingué fins a finals del segle vii. Dertosa
romanes que, mercès a la presència de seus episcopals,
era un port fluvial que ens ha proporcionat nombroses
mantingueren la continuïtat d’ocupació i rellevància ge-
evidències que encara no han estat difoses i a més les
oestratègica en el context de la Hispània visigoda. Aquí, el
restes funeràries mostren una ocupació en l’etapa visi-
paper uniformitzador de l’Església es constata en la coin-
goda. La ingent activitat arqueològica desenvolupada
cidència cronològica dels canvis urbanístics i també en la
a Iesso permet constatar una perdurabilitat urbana fins
nova expressivitat arquitectònica. Fou el cas de les seus de
el segle vii, en la qual potser hi havia un segon recinte
Barcinona i Egara, només distanciades per vint-i-sis quilò-
defensiu com a resultat d’un procés de contracció urba-
metres i amb vincles familiars entre els seus arquebisbes.
nística i demogràfica. Iluro i Baetulo, properes a Barcino i
El recinte episcopal de Barcinona disposà d’una possible
de dimensions semblants, esdevingueren nuclis amb un
església martirial en planta en creu, com també ho era l’es-
rol secundari envers Barcinona. Iluro ens ha proporcio-
glésia funerària de Sant Miquel de Terrassa, en aquest cas
nat evidències d’una ocupació urbana fins al segle v, a
de planta grega inserida en un mòdul quadrat. A la mateixa
més de restes ceramològiques que perduren fins al segle
vegada, la nova església identificada sota l’actual temple
vii i restes urbanístiques que representen una ocupació
dels Sants Just i Pastor presenta una capçalera tripartida,
urbana de baixa densitat.
com una de les esglésies del conjunt episcopal d’Egara.
Juntament amb la documentació de processos ur-
Poc sabem de l’urbanisme de les altres seus episco-
bans «continuistes», l’arqueologia ha confirmat la creació
pals —Ilerda/Lleida, Auso/Vic, Dertosa/Tortosa, Urgellum/
d’una nova ciutat visigòtica, la civitas de Roda-l’Esquerda,
Seu d’Urgell i Emporiae/Empúries—, on els vestigis no fan
vinculada al control territorial prepirinenc i propera a la
justícia als indicis procedents de les fonts. També és igual
seu episcopal d’Aeso. Com la ciutat de València la Vella, és
d’incerta la realitat urbanística de les antigues ciutats
una nova creació, encimbellada i propera a un riu. També
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular. Josep Maria Macias Solé
/ 55
[page-n-7]
56 /
[page-n-8]
és un cas que marca un altre exemple de dualitat respecte
a una ciutat romana precedent. Així, Roda es troba a uns
set quilòmetres de l’antic nucli d’Auso. La nova ciutat fortificada tenia una superfície d’unes dotze hectàrees i es
data en el segle vii dC, disposa de restes funeràries i d’una
extensa àrea d’emmagatzematge amb sitges.
Malgrat totes aquestes evidències, el coneixement
de la ciutat visigoda és molt menor en comparació al que
tenim sobre la ciutat clàssica. Tret dels edificis que podem
incloure en «l’arquitectura del poder», que va emprar materials constructius més perennes, la manca de nous traçats viaris i una arquitectura domèstica sense l’ús generalitzat del morter de calç han disminuït les possibilitats
de conservació. Altrament, les datacions sovint depenen
de la recuperació de produccions ceràmiques regionals
escassament tipificades i conegudes, o bé d’analítiques
amb àmplies distàncies cronològiques. També hem de diferenciar entre la civitas com a fenomen urbanístic i la comunitat urbana estructurada. L’etapa visigoda culminà un
procés de desnaturalització del fet urbà que s’inicià en la
crisi dels segles ii al iii dC. Més enllà del factor aglutinador
eclesiàstic i de la pervivència de muralles, com a element
de protecció d’una comunitat agrourbana, les ciutats no
tenien una clara estructura organitzativa.
Només els factors eclesiàstics, comercials i militars
constituïren els eixos vertebradors d’unes noves comunitats urbanes que es trobaven desprotegides davant les
noves estructures de poder. Sobre el primer, juntament
amb l’activitat constructiva, documentem àrees funeràries intramurs, sovint prop dels antics fòrums romans,
o extramurs. Són indrets on més endavant es localitzen
parròquies o santuaris periurbans medievals, que reflecteixen un fenomen de continuïtat y preeminència urbanística que, en alguns casos, superaren períodes d’interrupció per l’ocupació islàmica. L’activitat comercial es
detecta a partir del numerari i dels materials d’importació recuperats. Quant al tarannà militar, les fortificacions
del territori o les noves ciutats de l’Esquerda i València la
Vella permeten reconèixer una alta capacitat d’organització del món visigòtic.
Majoritàriament, les ciutats d’aquesta època presenten una ocupació pseudourbana on hi ha una desestructuració dels serveis propis d’una ciutat tal com els
coneguérem a l’alt Imperi romà. La «gestió municipal»
es devia trobar en mans de les jerarquies eclesiàstiques
i del comes visigòtic. D’altra banda, en els grans espais
comercials (teloneum, cataplus, etc.), la fiscalització del
Regne visigòtic va ser evident. Ciutats com Tarracona o
Barcinona van emetre moneda i les recents excavacions
han demostrat que hi havia forns de fosa de metalls i/o
vidre. Hem documentat la pervivència d’espais termals
i possibles àrees d’emmagatzematge que ofereixen una
visió urbana que, progressivament, millora la nostra percepció sobre la ciutat premedieval.
◁ Detall de treballs arqueològics desenvolupats a l’interior
de la Catedral de Tarragona l’any 2011. Foto de l’autor.
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular. Josep Maria Macias Solé
/ 57
[page-n-9]